El llibre El mestre de la fugida narra la història de Rudolf Vrba, un dels primers jueus que es va escapolir d’Auschwitz. La seua principal comesa va ser alertar al món del que estava succeint en els camps d’extermini. El sorprenent és que molta gent no el va creure. Existien els incrèduls que no pensaven que una cosa tan atroç fora possible. També la propaganda nazi (i dels seus aliats) es van encarregar d’emmascarar i edulcorar el que succeïa en eixos llocs. Però també està els qui preferien no creure res o mirar per a un altre costat perquè els interessava políticament i econòmica. Fins que Hitler no va portar massa lluny la seua ànsia expansionista, a moltes persones no els importava el que feia o deixava de fer amb determinats col·lectius. Només quan es van veure amenaçats van decidir tallar les seues relacions i començar una guerra.
En canvi, ara no necessitem que cap gazià s’escape per a alertar-nos de res. Tenim la retransmissió del genocidi en directe cada dia. Xifres oficials. Enviats internacionals i organitzacions no governamentals que ens parlen de la massacre, de la fam; de la situació insostenible que es viu en la franja. No sols disposem d’imatges i testimoniatges de les víctimes. També els victimaris parlen amb claredat i no amaguen el seu propòsit d’acabar amb la població, tirar-la de Gaza i sense importar-li els mitjans i els morts que queden pel camí. Sí, s’escuden en Hamàs, però tampoc com una variable imprescindible en la seua equació d’extermini i control de la població palestina. És tan clar el genocidi i tan clares les intencions del govern israelià, que davant aquesta situació no valen evasives. S’ha de triar de quin costat de la història vols estar i ja no valen excuses.
Després de l’extermini nazi es va jutjar als responsables i còmplices. I la comunitat internacional va sentir una vergonya i un fàstic del qual va nàixer la Declaració Universal dels Drets Humans
Després de l’extermini nazi es va jutjar (o es va intentar) als responsables i còmplices. I la comunitat internacional va sentir una vergonya i un fàstic del qual va nàixer la Declaració Universal dels Drets Humans, amb el propòsit de fixar uns mínims i que no tornara a succeir. Cert és que l’explotació de recursos en països pobres no ha cessat i que no s’ha respectat molt la vida dels seus ciutadans, però solia entrar dins de suposats conflictes bèl·lics o interns difícils de solucionar. No és excusa, ni de bon tros, però ara parlem d’una massacre televisada, registrada i perpetrada per un dels principals socis de la Unió Europea i dels Estats Units. Qui decideix posar-se de costat ara mateix és còmplice i sabem que ho fa per interessos polítics i econòmics, però no importa. En uns anys no podrà dir que no sabia res i fer-se el sorprés. Quan Hollywood intente en uns anys fer la seua típica pel·lícula redemptora i emotiva com si tot li haguera sigut alié, no hem d’oblidar que aquest genocidi no va anar d’amagat, sinó que va ser realitzat amb orgull i el suport de gran part de la comunitat internacional.
Si volem estar del costat correcte de la història hem de deixar de votar a partits que secunden orgullosament la matança mitjançant bombes i desnutrició de xiquets innocents. M’és igual la seua política regional, local o que t’obrira els bars en pandèmia. Si no tenen gens de vergonya de mostrar el seu suport incondicional a Israel públicament i tu els votes, eres còmplice i el meu enemic. Les competicions esportives europees i els clubs participants han de tirar a Israel, que a més de no pertànyer geogràficament a Europa, no pot passejar als seus esportistes i aficionats amb orgull per les diferents ciutats on competeixen. Els mitjans de comunicació (sobretot els públics) han de deixar de convidar a tertulians que defensen aquest extermini perquè tot els val contra el seu rival polític. Si no hi ha un mínim d’humanitat, fora. No tota opinió és vàlida i punt. També en els nostres cercles pròxims hem de trencar relacions amb els qui defensen eixa postura. Aïllar a eixa gent, assenyalar-la, que senten que, si els enxampa lluny, si no senten cap mena d’empatia, si els importa molt poc que 14.000 xiquets puguen morir desnodrits en 48 hores perquè no són ni de la seua raça ni de la seua religió, a nosaltres no ens importarà l’amistat o el parentiu amb eixa persona. En el dia a dia també valen les nostres accions per a acabar amb eixa impunitat.
Els grups de música hem de deixar de participar en festivals amb participació de fons d’inversió proisraelians. Per molt que siguen fons que no controlen res de la seua agenda
Per descomptat, els grups de música hem de deixar de participar en festivals amb participació de fons d’inversió proisraelians. Per molt mínim que siga, per molt que siguen fons que inverteixen en nombrosos negocis i no controlen res de la seua agenda o de les seues propostes. Si com diuen en els seus comunicats, és tan anecdòtica i innecessària la participació de KKR, per què no trencar relacions amb ells? Entenc que hi haurà contractes pel mig o realment no els interessa, però que comprenguen llavors que puga existir boicot des dels grups. També, en aquest cas, el públic hauria de ser responsable. Les bandes som intercanviables i excepte el Viña Rock, on el festival es nodreix principalment de grups que han tret comunicats en contra del KKR, poden completar un cartell amb altres conjunts musicals i continuar avant. Sempre hi haurà qui antepose el seu treball a altres qüestions i ells veuran, però en eixe cas, el públic també ha de donar-los l’esquena perquè quan deixen de ser rendibles, els fons d’inversió deixaran eixe negoci i se n’aniran a altres llocs.
Hi ha molts fronts oberts i és complicat ser conseqüent al 100% en la teua vida. Però quan tot passe, ja siga per acords, siga per la pressió internacional o siga perquè l’Estat d’Israel ha completat el seu pla d’exterminar a la població palestina i ocupar el seu territori (com han fet durant més de mig segle), haurem de valorar si vam fer prou per a denunciar i pressionar des de la nostra xicoteta parcel·la. Perquè per molt xicoteta que siga, molts xicotets gestos poden fer moure muntanyes. Als còmplices caldrà jutjar-los, caldrà assenyalar-los, caldrà tirar-los de la vida pública i política, que els pese en la seua consciència que van aplaudir i van donar suport a l’assassinat massiu de xiquets i xiquetes. És el moment de triar en quin lloc de la història estem i això requereix un esforç al qual a vegades costa arribar, però li devem a la població gaziana eixe mínim. Perquè al no disposar d’armes, ni de poder real, almenys podem no deixar de parlar d’això i no deixar de denunciar-ho. Perquè el que no es compta deixa d’existir. I existir és resistir.
