En els darrers anys, hem vist com una part del catalanisme i del valencianisme ha caigut en un essencialisme identitari que redueix la llengua i la cultura a una qüestió de filiació i no de participació. Un discurs que, en compte d’obrir-se a les realitats diverses del domini lingüístic, es replega en una comunitat suposadament homogènia, excloent qualsevol persona que no encaixe en aquest relat. Aquest nativisme, que a Catalunya s’expressa amb figures com Sílvia Orriols i el seu partit d’extrema dreta Aliança Catalana, no és una anècdota, sinó el símptoma d’una involució política: un intent de convertir la defensa del català en una causa tancada i ressentida, més preocupada per traçar línies entre “els nostres” i “els altres” que per construir majories socials.
Aquest camí no només és políticament inviable, sinó que condemna la llengua a la irrellevància. El valencià —com el català en tot el domini lingüístic— només tindrà futur si es converteix en una llengua de trobada, emancipació i projecte comú. Si es redueix a una trinxera identitària, serà cada vegada més residual.
La recent consulta sobre la llengua vehicular als centres escolars del País Valencià ha deixat una lliçó fonamental: el valencià no és només una qüestió d’herència, sinó de tria col·lectiva. Al CEIP Carme Miquel d’Algemesí, situat al barri del Raval, un dels més empobrits i amb una majoria d’alumnat d’origen estranger, el valencià va obtindre un 88% dels vots. El cas d’Algemesí no és únic. A la comarca de la Serrania, de tradició castellanoparlant, el valencià va ser l’opció majoritària amb un 52%. És a dir, en una comarca on històricament el castellà ha estat la llengua dominant, la comunitat educativa ha triat majoritàriament el valencià per al futur dels seus fills.
La consulta sobre la llengua vehicular als centres escolars del País Valencià ha deixat una lliçó fonamental: el valencià no és només una qüestió d’herència, sinó de tria col·lectiva
Els resultats desmunten el mite que només els valencianoparlants “de tota la vida” poden defensar la llengua. Demostren que el valencià es preserva i s’expandeix quan se’l percep com una eina útil i compartida, quan es presenta com una opció que qualsevol pot fer seua. La llengua no es manté amb lamentacions sobre la seua pèrdua, sinó amb la voluntat decidida de fer-la servir, d’oferir-la i fer-la atractiva per a qui encara no la parla.
Aquest no és un fenomen nou. A la Catalunya dels anys vuitanta, la immersió lingüística no es va imposar des de dalt, sinó que va ser una conquesta popular. I entre els qui més van lluitar per una escola en català hi havia moltes famílies de classe treballadora d’origen andalús, extremeny o murcià. Els seus fills, els anomenats “xarnegos”, no van veure el català com una amenaça, sinó com una oportunitat. Sabien que, si els seus fills volien les mateixes oportunitats que la resta, necessitaven dominar la llengua del país. Per això, el català es va convertir en una eina d’igualtat social i de cohesió.
La diversitat lingüística i cultural no és una amenaça per al valencià: és la seua realitat. Jo mateix en soc un exemple. La meua família paterna és d’origen extremeny i castellanoparlant; la materna, valencianoparlant. Com tantes altres persones, he crescut en una barreja que no és cap excepció, sinó la norma per a milers de valencians.
El que importa no és l’origen de cadascú, sinó el compromís col·lectiu amb la llengua
Durant dècades, el valencià s’ha transmés no només per filiació, sinó també per adhesió. Hi ha castellanoparlants que han adoptat el valencià per militància, per convivència o per necessitat. I hi ha valencianoparlants que, per por o per prejudicis, han renunciat a parlar-lo. El que importa no és l’origen de cadascú, sinó el compromís col·lectiu amb la llengua.
El futur del valencià no depén d’un suposat purisme lingüístic o cultural, sinó de la seua capacitat d’adaptar-se, expandir-se i oferir-se com una eina útil per a tothom. Això implica garantir la seua presència a l’educació, als mitjans de comunicació i a l’administració, però també per fer-ne una llengua d’acollida i d’oportunitat.
Els qui volen reduir el valencià a una identitat exclusiva no només s’equivoquen, sinó que treballen, potser sense saber-ho, per la seua desaparició. La llengua no necessita guardians de les essències, sinó constructors de realitats. I això només es farà des d’un valencianisme que sàpiga mirar més enllà de les seues fronteres culturals i abraçar tota la diversitat del país. En definitiva, el valencià serà popular i inclusiu o no serà.
