Em presento com a supervivent de la psiquiatria. Aquesta no és una identitat escollida a la lleugera. Tot i que al principi em costava identificar-m’hi, part del que segueix pretén justificar aquesta afirmació. El meu currículum en els “serveis de salut mental” és extens, inclou visites amb tota mena de professionals, ingressos hospitalaris, Hospital de Dia, Centre de Dia, Serveis de Rehabilitació Comunitària (SRC) i Club Social. També vaig transitar per l’anomenat activisme en salut mental, col·laborant amb entitats com Salut Mental Catalunya (SMC), Activament i Obertament; on tenies la possibilitat de participar en campanyes de sensibilització que, amb el temps, m’han ensenyat a preguntar-me: què estem blanquejant amb aquestes accions?
Aquests dos recorreguts —el dels serveis i el de l’activisme institucional— s’entrellacen i es complementen. Són el camí traçat per aquells que encaixen com a “bojos funcionals”. Però, què passa quan qüestiones aquest camí o els mantres que difonen? Aleshores emergeixen les fissures d’un sistema que, sota la promesa d’ajudar, opera amb violència com a mecanisme de control.
Definir-me com a supervivent de la psiquiatria implica una forma de reivindicar la veu de les persones psiquiatritzades
Començar a qüestionar-se aquests aspectes evidencia les formes en què la psiquiatria i les seves institucions actuen, definint qui som i com hem d’encaixar en la societat, amb l’objectiu de normalitzar tant les ments com els cossos. Qui ens enuncia? Qui té el poder de narrar les nostres històries? Qui decideix com ens definim? Aquestes preguntes són fonamentals per entendre per què em defineixo com a supervivent i per què cal replantejar les bases d’aquest model hegemònic.
A què es deu aquesta introducció? Aquest rollo pot semblar egocèntric, però és imprescindible per situar el lloc des d’on parlo. Definir-me com a supervivent de la psiquiatria no es redueix a una qüestió d’identitat, també implica una forma de reivindicar la veu de les persones psiquiatritzades i de recordar les que ja no ens acompanyen. Perquè, al cap i a la fi, qui ens defineix té poder sobre nosaltres.
Supervivents de la psiquiatria
Vaig descobrir el concepte de supervivent a través d’espais alternatius, lluny de les institucions. Fins llavors, havia considerat les disciplines ‘psi’ (psiquiatria, psicologia, treball social…) vàlides per comprendre i tractar el patiment. Però aquests espais van mostrar-me com la psiquiatria no es limita a diagnosticar; imposa una determinada manera d’entendre i gestionar el dolor, exercint un control que travessa tant les persones psiquiatritzades com el conjunt de la societat.
Per tant, identificar-me com a supervivent no és una simple qüestió terminològica, és un acte de resistència i una declaració política. Implica haver sobreviscut tant a un sofriment extrem com al sistema que diu voler curar-lo. Significa també rebutjar etiquetes com “usuari” o “pacient”, que cronifiquen una relació de dependència. Al contrari, és reivindicar que el malestar no és una qüestió individual, sinó estructural, i que la psiquiatria el perpetua mitjançant la patologització de les nostres experiències.
No es tracta només d’una alternativa al terme “pacient”, sinó d’assumir una posició política davant un sistema que cronifica el malestar i ens invalida com a persones
En lloc de cuidar, la psiquiatria actua com un mecanisme de normalització. Diagnosticar no és només posar un nom, sinó establir què és acceptable i què no. Medicalitzar no és només prescriure fàrmacs, sinó decidir quines emocions són legítimes i quines no. Per això, definir-se com a supervivent és reivindicar el dret a recuperar la nostra veu. No es tracta només d’una alternativa al terme “pacient”, sinó d’assumir una posició política davant un sistema que cronifica el malestar i ens invalida com a persones. Assumir-se com a supervivent vol dir haver travessat un diagnòstic i, alhora, haver resistit a la violència que exerceix la pràctica psiquiàtrica.
Caldria distingir també el moviment de supervivents de l’antipsiquiatria. Tot i compartir crítiques, l’antipsiquiatria s’ha desenvolupat des de l’acadèmica i la institució, mentre que el moviment de supervivents sorgeix de l’experiència viscuda, aposta per accions col·lectives, i per l’abolició de la disciplina psiquiàtrica.
Context del suport mutu
De la necessitat de construir alternatives neix una pràctica clau dins del moviment de supervivents, el suport mutu. En identificar la psiquiatria com un sistema repressiu, les persones van començar a organitzar-se, buscant estratègies que anessin més enllà de la crítica teòrica, trobant en la resistència col·lectiva una eina transformadora. És en aquest context que sorgeixen els grups de suport mutu, basats en la solidaritat i l’autoorganització.
Aquestes pràctiques tenen arrels històriques en idees com les de Kropotkin, que defensava la solidaritat natural com a base evolutiva, en contraposició a la competitivitat imposada pel capitalisme. També en els moviments socials dels anys 60 i 70; des del moviment obrer es van impulsar col·lectius per defensar drets laborals i exigir unes millors condicions de vida, mentre que el moviment de salut de les dones denunciava la patologització del malestar femení i situava el problema dins l’estructura patriarcal.
En identificar la psiquiatria com un sistema repressiu, les persones van començar a organitzar-se, buscant estratègies que anessin més enllà de la crítica teòrica
Inspirades per la premissa que “allò personal és polític”, les reunions d’autoconsciència feminista van oferir espais horitzontals on compartir experiències i denunciar les violències sofertes, identificant situacions comunes d’opressió. Plantant les bases per reconèixer-se com a subjectes polítics, amb capacitat de lluitar per canvis socials, transformant el patiment individual en una denúncia col·lectiva.
A partir d’aquestes experiències i en el marc del moviment de supervivents de la psiquiatria, els grups van sorgir com a espais autogestionats de suport horitzontal. Aquests grups buscaven validar les experiències compartides, però també esdevenien eines per resistir als diferents dispositius de control. Inspirats en la metodologia dels grups feministes i en l’organització col·lectiva dels moviments de salut comunitària, aquests espais es basaven en la reciprocitat, la presa de decisions per consens i la crítica al model biomèdic.
Inspirats en la metodologia dels grups feministes i moviments de salut comunitària, aquests espais es basaven en la reciprocitat i la crítica al model biomèdic
En resum, el suport mutu va més enllà d’una pràctica de cures, implica també una resposta política a la patologització del malestar i una eina de resistència davant la institucionalització de la vida.
Creació de grups
Els grups de suport mutu sorgits del moviment de supervivents són espais creats per persones psiquiatritzades, fora de les institucions. A diferència del model biomèdic, no parteixen del diagnòstic sinó de l’experiència compartida. Aporten una veu pròpia que ens permet compartir vivències i generar estratègies de resistència lluny del discurs hegemònic.
Aquest suport no és unidireccional, sinó que es construeix a partir de l’intercanvi. Compartir experiències ajuda tant a qui parla com a qui escolta, ja que permet identificar les violències rebudes com a estructurals. Aquesta consciència col·lectiva permet desmuntar el discurs individualitzant que presenta el patiment com un fracàs personal, en lloc de considerar-ne les causes socials i polítiques.
Aquesta consciència col·lectiva permet desmuntar el discurs individualitzant que presenta el patiment com un fracàs personal, en lloc de considerar-ne les causes socials i polítiques
D’aquesta manera, es construeix una xarxa que, alhora, sosté i qüestiona; oferint beneficis tant individuals com col·lectius:
· Validació de l’experiència: Compartir vivències ajuda a reconstruir la pròpia identitat.
· Empoderament col·lectiu: Deixem de ser subjectes passius per esdevenir protagonistes de les nostres vides.
· Transformació social: En qüestionar el model psiquiàtric i fomentar l’autoorganització, els grups esdevenen eines de resistència que plantegen un canvi profund.
· Creació d’una xarxa: La reciprocitat ens enforteix i genera que poden traslladar-se a altres àmbits.
Per això, aquests grups van més enllà d’oferir suports, suposen també una eina política capaç de qüestionar el sistema i les seves lògiques. Això, però, ha provocat que tant les institucions com grups de pressió intentin assimilar aquests espais per desactivar-ne la capacitat transformadora.
Cooptació
Tot i haver nascut com a espais autònoms, amb el temps les institucions han desenvolupat estratègies per cooptar aquests grups i transformar-los en noves eines de gestió i control. La seva integració en programes públics, la creació de formacions específiques i la difusió d’una versió descafeïnada del suport mutu han servit per desactivar el seu potencial crític.
Aquesta cooptació comporta riscos per a les persones psiquiatritzades. D’una banda, implica una pèrdua d’autonomia, ja que els grups passen a estar controlats per les institucions o associacions de familiars, alienes a les nostres experiències i amb interessos propis. De l’altra, comporta la transformació dels grups d’ajuda mútua (GAM) en simples eines de gestió del malestar, passant de ser espais d’empoderament col·lectiu a dispositius d’adaptació al sistema, centrats en l’acceptació i difusió del model biomèdic, i orientats més a la contenció emocional que a la lluita col·lectiva.
Els grups de suport mutu institucionalitzats substitueixen personal sanitari per persones psiquiatritzades que fan acompanyament sense retribució
Aquesta estratègia també respon a un interès econòmic. Els GAM institucionalitzats serveixen per reduir la despesa pública en salut mental, substituint personal sanitari per persones psiquiatritzades que fan tasques d’acompanyament sense retribució.
Recuperar el suport mutu
Els grups de suport mutu van sorgir com a resposta a un sistema que responia amb violència i coerció a qui li demana ajuda. Aquests espais, basats en l’autogestió i la presa de consciència, oferien una alternativa real. Però la seva institucionalització n’ha desactivat el caràcter transformador.
Davant aquesta realitat, és imprescindible recuperar el suport mutu en la seva essència. Això significa defensar espais realment horitzontals, lliures d’intervenció externa, on les persones puguin compartir experiències com a iguals i repensar col·lectivament com viure, resistir i transformar. No es tracta de gestionar el patiment, és necessari desafiar les condicions que el generen.
El capitalisme ens empeny a externalitzar fins i tot el malestar i ens proposa professionals o màquines per gestionar tots els àmbits de la nostra vida, i potser el més revolucionari és parlar entre iguals
La història del suport mutu ens recorda que les cures poden ser una forma de lluita. Que les xarxes entre iguals poden oferir molt més que assistència, poden esdevenir alternatives reals al sistema psiquiàtric i a l’ordre social que alimenta el nostre malestar. Recuperar el suport mutu és recuperar la capacitat de lluitar, de cuidar-nos col·lectivament i d’imaginar una altra manera de viure, més enllà del sistema que ens ha malmès.
Aquest text neix d’un seguit de xerrades i converses. No pretén oferir receptes màgiques ni invalidar altres experiències. Vol apuntar que, en un moment en què el capitalisme ens empeny a externalitzar fins i tot el malestar i ens proposa professionals o màquines per gestionar tots els àmbits de la nostra vida, potser el més revolucionari és parlar entre iguals. Sabem que acabar amb el sistema que ens ha dut al límit no farà desaparèixer el patiment, però potser ens permetrà viure’l i encarar-lo d’una altra manera.
