Les ciutats són organismes vius, mutants, teixits urbans i humans en una perenne evolució. Són entitats que, en general, s’expandeixen i densifiquen al ritme d’un progrés heretat dels anys de la Revolució Industrial. Sumides en un constant canvi marcat per noves o velles necessitats, per voluntats ciutadanes o polítiques o per l’obsolescència, com un degoteig continu i incessant, qualsevol espai d’aquest conflictiu cos és susceptible de ser transformat, modificat, ferit, desconstruït i reconstruït.
El resultat són les obres en l’espai urbà: irrupcions, generalment violentes, articulades per grans màquines que, amb eloqüents moviments, desplacen enormes quantitats de material. El seu objectiu: fer que un element fins aleshores estàtic transiti per un procés de dinamisme temporal per desembocar en un altre estat d’estabilitat. Aquest entretemps trastoca els espais quotidians que habitem i, amb ells, les maneres de recórrer i relacionar-nos amb la ciutat. Les obres públiques, o visibles des de l’espai públic, projecten un procés de transformació constant, visible i disruptiva. Però també són una escena quotidiana i en aparença, banal, que en focalitzar la mirada en els qui es detenen a observar-la, revela profundes implicacions socials, polítiques i espacials.
Qui i per què mira?
En l’imaginari col·lectiu, la persona que s’atura a mirar obres respon a una tipologia molt concreta, sobre la qual sovint es caricaturitza. La llengua italiana compta fins i tot amb un terme propi, l’umarell –paraula provinent del dialecte de la ciutat de Bolonya, que podria traduir-se com a “homenet”– és un home jubilat que, amb les mans agafades per l’esquena, es dedica a la contemplació d’espais urbans en transformació. L’umarell sol presentar-se en termes burlescos, però, alhora, és gairebé una figura insurrecta, si la contextualitzem en aquesta geografia de les grans ciutats el i moment històric present, hiperproductiu i supeditat a la velocitat i la immediatesa. L’activitat de l’umarell requereix tot allò que és indesitjable per al capitalisme contemporani: temps lliure i improductivitat.
L’‘umarell’, com s’anomena en italià el desvagat que observa obres, desafia dos paradigmes del capitalisme: té temps lliure I és improductiu
Amb aquest estereotip present, i en el marc del projecte de recerca Pràctiques urbanes autònomes i informals de les persones majors, el maig de 2024 es van desenvolupar a Barcelona les jornades “Mirar obres: l’altra arquitectura espectacle”, com a part del programa de les Setmanes de l’Arquitectura que organitzava l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Mies van der Rohe. Aquest projecte d’observació, impulsat per Iago Carro Patiño –membre del col·lectiu Ergosfera, un grup d’arquitectes de la Corunya organitzat com a associació universitària, cultural i després com a cooperativa de treball–, va seleccionar dues obres pròximes per al seu estudi: la rehabilitació del gimnàs Sant Pau (al barri del Raval) i la reurbanització de la Ronda de Sant Antoni. La proximitat entre ambdues permetia una observació simultània, i la diferència d’escala i naturalesa de les intervencions facilitava comparar tant la composició del públic observador com les activitats desplegades al seu voltant.
Una de les troballes d’aquesta observació va ser la possibilitat de desdibuixar l’estereotip de qui mira obres, perquè si bé els homes d’edat avançada, en efecte, van ser el perfil majoritari detectat, segons relata Carro, “l’heterogeneïtat era la norma. Persones soles o en grup, de tots els gèneres i edats, cuidades i cuidadores. Que s’aturen per un moment, que observen durant hores. Espectadors puntuals o visitants reiteratius que tornen cada dia”. Tal com relata el dissenyador de la recerca, aquesta va concebre “les obres no sols com a urbanitat i arquitectura, sinó també com a espai social i com a espectacle”.
De manera transversal –gairebé com una constant universal en l’interès que desperten en qui observa–, les obres i el seu vincle amb el canvi de l’espai urbà es converteixen en simbòlics espais de memòria, on la trobada i l’intercanvi de relats són escenes recurrents. No sols funcionen com a escenaris de transformació material, sinó també com a catalitzadors de narratives individuals i col·lectives que s’activen davant del moviment, el desmantellament i la reconstrucció de l’entorn quotidià.
Un altre factor que ajuda a comprendre la diversitat del públic que es deté a observar les transformacions del paisatge urbà és l’escassetat actual d’oportunitats per contemplar l’activitat humana vinculada a la producció material. Amb el temps, molts oficis s’han digitalitzat o, aquells més manuals han estat desplaçats fora de l’espai quotidià i relegats a fàbriques i llocs de treball allunyats dels carrers o dels centres urbans. En aquest context, assistir al procés de producció i transformació d’un artefacte –sigui un eix viari, una infraestructura o un edifici– es converteix en un espectacle que, a més de ser gratuït, interpel·la de manera directa als qui habiten la ciutat: la forma que adopta l’espai i els usos que se li atribueixen són dimensions correlatives i inseparables. Aquesta possibilitat d’observació converteix, en definitiva, a qualsevol persona en potencial públic de les obres.
Encara que el perfil de qui miren és divers, les obres han estat històricament –i en alguns casos continuen sent– espais hostils per a les dones a banda i banda de les tanques protectores. Segons dades de l’estudi Dones en el sector de la construcció (Observatori Industrial de la Construcció, 2023), tan sols l’11,2 % de les persones treballadores en el sector a l’Estat espanyol es visibilitzaven com a dones. Durant les jornades d’observació de les Setmanes d’Arquitectura de Barcelona es va constatar que l’única dona implicada directament en els processos constructius era una arqueòloga. No obstant això, dues de les participants en les mateixes jornades van relatar com, si bé en la seva joventut aquests espais resultaven intimidatoris a causa de l’exposició a comentaris ofensius o obscens, en l’actualitat, la seva percepció havia canviat i s’ha aconseguit resignificar-los fins a arribar a gaudir de l’activitat d’observar. Aquest canvi generacional evidència, en part, la transformació progressiva de les dinàmiques de gènere en l’espai públic.
Observació, urbanitat i activitat
Les obres no sols són elements simbòlics dels canvis a la ciutat, sinó que el seu tret més característic continua sent la seva dimensió material. Mostren materials que canvien de lloc, de forma, que són rebutjats o substituïts. És, en relació amb aquest fet, que Carro relata una de les sorpreses més significatives sorgides durant les jornades: “De l’observació es desprèn que, en general, l’activitat de mirar gairebé no generava interacció entre el públic i les persones que executaven l’obra”, apunta. “No obstant això, un col·lectiu en particular trencava aquesta barrera d’interacció tant amb les persones com amb els materials: els recol·lectors de metall”. Es tracta d’una activitat informal que troba en les obres un focus clau per a la supervivència de persones, que generalment viuen situacions d’exclusió. Sobretot en finalitzar cada jornada laboral, diversos homes –de nou, una activitat altament masculinitzada– “s’acostaven amb carrets de la compra per parlar amb els operaris, els quals, amb complicitat amb aquesta economia de supervivència, facilitaven la recollida de deixalles metàl·liques”, assenyala l’arquitecte.
Detenir-se a contemplar una obra és col·locar-se en un marge, en un acte de rebel·lia inconscient, en una posició des de la qual també es construeix ciutat
Entre la productivitat de l’obra i la improductivitat de la persona que observa, existeixen diverses formes d’economia que emergeixen només durant el període de transformació de la ciutat. Les treballadores, a banda de les recol·lectores de residus que hem esmentat, es converteixen en habitants temporals del barri en el qual la seva activitat laboral es desplegarà durant els següents mesos. Consumeixen en els establiments pròxims, freqüenten bars, restaurants i petits comerços, i d’aquesta manera, modifiquen temporalment les dinàmiques de consum i de relacions socials de l’entorn immediat. La seva presència introdueix noves rutines en la vida quotidiana dels barris, genera vincles i deixa una empremta social que, encara que transitòria, forma part també de la transformació urbana que acompanya a cada obra.
Però les obres tenen també una volumetria específica. Ocupen un lloc, i els elements que conformen el seu perímetre generen noves geometries a la ciutat: nous carrers, racons o cantonades. Aquesta reconfiguració de l’espai, juntament amb l’abundància de materials que apareixen arran dels treballs relacionats amb la construcció, ofereix una oportunitat temporal per a un altre col·lectiu: les persones en situació de sensellarisme. Durant la reurbanització de la Ronda Sant Antoni de Barcelona es va generar un petit espai entre la nova construcció i l’ascensor del metro que permetia que una persona pogués col·locar el seu matalàs i pertinences de forma més tranquil·la i segura en un punt amb un gran flux de gent, mentre demanava diners als transeünts. D’aquesta manera, les obres no sols transformen l’espai urbà, sinó que també influeixen en les dinàmiques socials de l’entorn.
Tanques, frontera i mirador
Entre les obres i l’espai circumdant hi ha una línia d’unió, una frontera que delimita les activitats que es duen a terme entre el que es transforma i el que continua operant en l’exterior. I és fàcilment reconeixible. Són les tanques. El seu ús, tipologia i ubicació estan regulats per les normatives que regeixen les intervencions. No obstant això, no s’ha reflexionat sobre la seva condició de mobiliari urbà temporal ni sobre els usos que se’ls dona una vegada completen la seva funció principal.
Depenent del tipus d’obra, la delimitació d’aquests espais pren diferents formes i materials, des d’elements tèxtils que impedeixen la visió fins a materials transparents que faciliten la mobilitat i la visibilitat. Per a qui vol observar, les tanques poden convertir-se en agafadors, punts de suport o finestres. Per a qui treballa en l’obra, són portes o murs. Qui les utilitza per habitar troben en elles pilars i sostres. I per a qui es dedica a l’arquitectura efímera, són materials de primera per a qualsevol mena de construcció. Reflexionar sobre el que queda més enllà de la primera línia de producció pot permetre entendre la riquesa del que és aparentment insignificant i la rellevància de l’enginy, la necessitat i la reutilització en aquests contextos.
Aquestes són només algunes reflexions sobre tres dies d’observació d’un acte quotidià i aparentment banal. Contemplar les obres i a qui al seu torn les contempla dona informació i obre la porta a reflexions enormement riques sobre la ciutat, qui l’habita i de quina forma. Sobre la memòria i el pas del temps. Sobre la forma que pren allò que facilita o complica la quotidianitat, sobre l’economia, sobre la societat i la geografia en la qual ens trobem. Detenir-se enfront d’una obra és col·locar-se en un marge, un acte de rebel·lia inconscient. I des d’aquesta posició, també es construeix una ciutat.
