El novembre de 2023 es va publicar una carta signada per personal sanitari israelià que demanava explícitament el bombardeig d’hospitals de Gaza. La hipòtesi de la qual partia la carta era que tots els centres mèdics eren sospitosos d’activitat terrorista, i per tant podien convertir-se en un objectiu militar. La petició vulnerava l’Estatut de Roma de la Cort Internacional Penal. La carta en anglès i hebreu es pot consultar a Mondoweis i demostra el nivell de deshumanització i crueltat que Israel empra constantment envers la població palestina. Un estat que defensa el bombardeig d’hospitals i infraestructures sanitàries no pot ser considerat una democràcia.
Des de fa dècades, els mitjans de comunicació israelians promouen i normalitzen discursos d’odi i de deshumanització contra el poble palestí
Des de fa dècades, els mitjans de comunicació israelians promouen i normalitzen discursos d’odi i de deshumanització contra el poble palestí, amb la qual cosa fan possible la indiferència de gran part de la societat israeliana envers el patiment. Aquest fet que ha estat denunciat per l’historiador Ilian Pappé i pel metge Gabor Maté —tots dos jueus— es va veure clarament l’agost de 2024 quan un soldat israelià anomenat Meir Ben-Shitrit va aparèixer al Canal 14 defensant la violació com a mètode de repressió, després que sortís a la llum la violació d’un palestí al centre de tortura Sde Teiman.
Davant casos com aquest, la reacció des de l’àmbit sanitari a casa nostra no deixa de ser sorprenent. Com assegurava Eva Mayor, membre de Health Workers For Palestine Spain i de Famílies per la Pau, el Col·legi de Metges de Barcelona van publicar un comunicat el febrer de 2024 on s’evitava parlar del genocidi de Gaza, enfront del comunicat que va fer per a Ucraïna on sí que hi va haver una campanya de donacions i un suport explícit als metges col·legiats ucraïnesos.
Apartheid, també sanitari
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), s’entén per Determinants Socials de Salut (DSS), aquelles circumstàncies en les quals les persones neixen, creixen, treballen, viuen i envelleixen i que es veuen afectats pel context socioeconòmic, polític i cultural. Un sistema de discriminació institucionalitzada que té com a finalitat mantenir la dominació sobre un grup de persones i d’oprimir-lo sistemàticament en tots els aspectes de la vida, està basat en una política d’apartheid.
Amnistia Internacional considera que Israel comet el delicte d’apartheid sobre la població palestina des de fa més de sis dècades
El febrer de 2022, Amnistia Internacional, gràcies a un treball conjunt amb col·lectius i ONG palestines i israelianes des de juliol de 2017 fins a novembre de 2021, documentava que Israel cometia el delicte d’apartheid sobre la població palestina des de feia més de sis dècades.
L’apartheid està reforçat econòmicament gràcies al que es coneix com a mercat captiu. En el Protocol de París (1994) sobre relacions econòmiques, que regeix les relacions econòmiques entre Israel i Palestina, es defensa el control d’Israel de totes les importacions i exportacions palestines mitjançant impostos i el control fronterer. Aquest fet implica que les mercaderies només poden moure’s lliurement d’Israel als Territoris Ocupats Palestins, però no en el sentit contrari.
L’ONG israeliana Who Profits afirma que la companyia farmacèutica amb seu central a Israel i líder en medicaments genèrics, Teva, és còmplice de l’ocupació il·legal, d’apartheid i del genocidi del poble palestí. Teva finança aquest sistema discriminatori restringint de forma severa l’accés als serveis de salut, i alhora gaudeix d’accés total al mercat captiu tant de Cisjordània com de Gaza, ja que les empreses farmacèutiques palestines no poden operar a causa de restriccions legals.
En un article publicat a NoGracias pel col·lectiu HW4P España es posa sobre la taula el fet que, en la major part dels estudis de ciències de la salut, no s’ensenya la “Declaració de Tokio” de l’Associació Mèdica Mundial que determina que el personal mèdic no pot participar en la tortura. Tampoc s’ensenya el Protocol d’Istambul, ni les “Normes Nelson Mandela” de l’Organització de Nacions Unides.
Tortura, presons i personal mèdic
El paradigma de la deshumanització envers el poble palestí són les presons israelianes. Cal tenir present que molt abans de l’octubre de 2023, hi havia 5.192 persones palestines empresonades, de les quals 1.319 ho estaven mitjançant detencions administratives. El juliol de 2024, la xifra era de 9.623 i d’elles 4.781 no tenien cap acusació, segons dades de l’informe de l’ONG israeliana B’Tselem l’agost de 2024, Wellcome to Hell. Entre les persones empresonades hi havia personal sanitari, personal acadèmic, estudiants, líders polítics i menors de catorze anys.
El cicle de patiment físic i psicològic de ser empresonat no es limita a la persona empresonada, sinó que afecta la família, les amistats, a la comunitat més propera, tal com expressa la psiquiatra i psicoterapeuta Samah Jabr a Tras los frentes. Crónicas de una psiquiatra y psicoterapeuta bajo ocupación (2024). No és una coincidència que les presons israelianes hagin esdevingut una experiència central i nacional per a Palestina, ja que són moltes les persones que tenen algun conegut o coneguda a presó.
Així, entre les mesures més deshumanitzadores assenyalades per ostatges palestins als centres de tortura hi ha l’aglomeració a les cel·les, la negació de llum solar i de ventilació, els registres constants a les cel·les, la incomunicació amb l’exterior, les prohibicions al culte religiós, les confiscacions d’objectes personals, la foscor absoluta o la llum artificial encesa durant dies, l’exposició al fred durant les nits, l’absència i denegació de tractament mèdic i els abusos físics, sexuals i psicològics.
La tortura i assassinat sistemàtic a personal sanitari i el bombardeig d’hospitals i ambulàncies té la finalitat d’eliminar totes les condicions de vida a Gaza
Per a Françoise Sironi a Bourreaux et victimes (1999) i per al col·lectiu italià Sanitari per Gaza – Health Workers for Gaza Italy a Health Professionals & Torture in the Context Of the Ongoing Palestinian Genocide, la tortura té una funció política i social concreta: fer callar. Alhora, el principal objectiu de l’empresonament i tortura de personal sanitari de Gaza no ha estat, ni és el d’obtenir informació, sinó desarticular la resistència i la resiliència palestina. La tortura i assassinat sistemàtic a personal sanitari i el bombardeig d’hospitals i ambulàncies té la finalitat d’eliminar totes les condicions de vida a Gaza. Sironi considera que la tortura esdevé un mètode de desculturalització. En cap altre lloc del món un estat aplica tortura a personal mèdic de forma deliberada i pot continuar sent considerat una democràcia.
Un dels elements claus dins del canvi en el sistema penitenciari després de l’octubre de 2023, va ser el gran protagonisme de la unitat especial Initial Reaction Force (IRF). Es tracta d’un cos que ja en el passat va ser criticat per l’ús de la violència extrema. Els testimonis recollits a l’informe de B’Tselem, el descriuen com un grup d’homes uniformats de negres, amb passamuntanyes, sense identificació, amb pals i armes de foc, granades paralitzants i acompanyats de gossos. La conducta criminal de les IRF és extrema i impredictible i la major part dels testimonis asseguren haver estat sotmesos a una situació de pànic constant. Però el que més crida l’atenció de l’informe és que la presència de personal administratiu i mèdic durant els atacs de les IRF, una mostra més de la legitimació de la tortura en les presons israelianes.
L’any 2007 el Comitè Públic contra la Tortura a Israel (PCATI) va donar a conèixer testimonis on es denunciava que, a les sessions de tortures, les víctimes eren ateses per metges que no documentaven, ni denunciaven aquests fets
“On és el metge? Si hi ha tortures sistemàtiques, el metge està amb els torturadors”. Juan Gervás, metge general jubilat de l’equip CESCA feia aquesta reflexió en una webinar sobre tortures organitzada pel grup HW4P Spain el passat dijous 30 de gener. En aquest sentit, l’any 2007 el Comitè Públic contra la Tortura a Israel (PCATI) va donar a conèixer testimonis on es denunciava que, a les sessions de tortures, les víctimes eren ateses per metges que no documentaven, ni denunciaven aquests fets.
És el cas d’Amin Shqirat que afirmava el següent de la seva experiència: “Després de donar el meu testimoni a la policia, em van enviar a la presó de Beersheba on vaig estar dinou dies amb els col·laboradors, del 10 de desembre de 2004 al 28 de desembre de 2004 al migdia. Llavors em van portar de tornada a la instal·lació d’interrogatoris del complex rus. Em van portar a un metge que em va examinar i després em va tornar a l’interrogatori, amb els ulls embenats i emmanillat. Em van asseure en una cadira, em van lligar les mans darrere del respatller de la cadira i em van treure la bena dels ulls.
Els informes mèdics d’aquell dia van ser aquests: “Va arribar del Servei de la Presó d’Israel (IPS). Es queixa de dolor a la zona de la caixa toràcica esquerra – durant un mes. Informes que va anar a un metge de l’IPS, no va rebre cap tractament. Dr. Romov Alexander: ‘En aquesta etapa no hi ha cap necessitat de tractament’”.
El suport dels professionals mèdics no es limita només al silenci, sinó que la presència de professionals mèdics a les instal·lacions d’interrogatori on es produeixen les tortures dona suport a la tortura i la legitima
L’any 2011 Physicians for Human Rights Israel (PHRI) va documentar la implicació directa dels metges en les presons. Entre les seves conclusions, l’informe assegura que el suport no es limita només al silenci, sinó que la presència de professionals mèdics a les instal·lacions d’interrogatori on es produeixen les tortures dona suport a la tortura i la legitima. A més, hem de tenir present que durant els interrogatoris s’impedeix a les persones detingudes estar acompanyades per ningú. En la major part dels casos, els professionals mèdics i els advocats són les úniques persones externes amb les quals tenen contacte. Especialment greu és el testimoni recollit a Welcome to Hell de Sufian Abu Saleh, segrestat a Sde Teiman i, que a causa de diverses negligències mèdiques, va patir l’amputació de la seva cama amb els ulls embenats i emmanillat. Alhora, fou obligat a caminar amb una sola cama amb el dolor davant de personal mèdic.
